p i c a l s u d

Espai ocupat per qui, amb una mica de seny i no poc ímpetu, pretén contribuir modestament, des de Mallorca estant, a enfortir i consolidar uns Països Catalans lliures i sobirans, cultes i republicans, solidaris amb la resta de pobles del planeta - sobretot amb els del Sud -. A càrrec de: www.cecili.cat

Cultura i transició a Mallorca: la rellevància de certes persones senzilles (4)

CIL | 26 Setembre, 2007 17:44 | latafanera.cat facebook.com google.com technorati.com

Per a l'autor del llibre "Cultura i transició a Mallorca", l'escriptor pobler Miquel López Crespí, a la primera meitat del segle XX, les capes més humils de la societat illenca disposen de pocs mitjans, de molt pocs indrets on anar a abeurar i xuclar el vertader suc d'una autèntica cultura popular, que contribueixi positivament a fer persones arrelades en un país i en un àmbit social concret.

Després de remarcar el paper que hi exerceix el cinema a la dècada dels anys cinquanta, l'autor del llibre para esment a la influència que també hi desplega un altre mitjà de comunicació: la ràdio, en vistes a la formació d'unes consciències cíviques més abocades a la lluita antifranquista i anticapitalis.

Addueix com a exemple la gran quantitat de noms que perduren en la seva memòria i en la d'aquella generació de modistes i obreres que, en poder, es passen horabaixes sentint serials interminables a través de la ràdio.

La ràdio, diu l'autor, malgrat la ferrenya censura franquista, és un dels aparells més sol·licitats en aquell moment històric. Malgrat el preu prohibitiu d'aquells aparells tan rudimentaris, una de les aspiracions de les classes populars de l'estat espanyol, -i la pagesia i menestralia illenques no és cap excepció a la regla-, és poder disposar d'una ràdio.

A través de les ones, la ràdio, en certa mesura, aconsegueix de tirar pel terra tot l'impressionant muntatge inquisitorial de la dictadura franquista, amb la censura fèrria que comporta en relació amb els mitjans de comunicació, tant públics com privats.

Mentre per a la dictadura franquista el control de la informació i de la cultura és un dels puntals bàsics de la seva dominació política, amb la finalitat de mantenir la gent entretenguda i desinformada, aquesta tasca essencial dels censors franquistes es veu desbordada en no poder controlar al cent per cent l'arribada de les ones provinents d'altres indrets d'Europa: París, Londres, Moscou, Bucarest....

La ràdio contribueix decididament a obrir els ulls -i les orelles- a altres realitats i maneres de viure i d'entendre la vida en societat.

En la relació de personatges que arriben a assolir un alt nivell de compromís en la lluita antifeixista d'aquelles dècades, l'autor no pot ni vol deixar de fer esment de la novel·la L'Amagatallque vol retre homenatge a la generació de gent lluitadora antifeixista a la dècada dels anys 30.

Aquesta obra de Miquel López Crespí, que es publica l'any 1999, després de rebre el guardó del III Premi de Novel·la Miquel Àngel Riera, es basa en aquest mig segle de relacions estretes amb lluitadors antifeixistes d'aquella època.

Es tracta de gent, com son pare mateix, Paulino López, un ferm combatent anarcosindicalista, o el seu oncle José López, de la Brigada de l'Exèrcit Popular de la República, que té una influència decisiva en la seva formació cultural, democràtica, revolucionària, humana.

Són homes i dones que a la dècada dels anys 70, malgrat les persecucions sofertes per part dels botxins de l'antiesquerranisme nazifeixista, dècades i dècades després dels fets que li expliquen, conserven el mateix esperit de lluita i resistència de la seva joventut.

Afiliats a Esquerra Republicana de Catalunya, al PCE, al PSOE, a la UGT, a la CNT o al POUM, combaten per a portar idees de justícia i llibertat a les classes populars.

La novel·la a la qual fa al·lusió Miquel López Crespí en aquest llibre, com no s'amaga de dir, neix de la il·lusió per deixar constància escrita d'un món -sentimental, cultural, polític- exterminat a matadegolla per la reacció illenca, espanyola i internacional que, sense cap escrúpol empra durant molts anys escamots d'execució, la sang del poble, per anar a bastir creacions culturals dels vencedors qualificades com a excel·lents.

En aquesta perspectiva de retre homenatge a vells lluitadors antifranquistes, dedica tot un capítol a la figura d'un dels escriptors dels Països Catalans que roman marginat del cercle literari més difós i conegut, Gonçal Dionís Castelló i Gómez-Trevijano.

Natural de Gandia, nomenat cap provisional de la 22 Brigada Mixta i posteriorment Cap d'Estat Major de la divisió 54 del Cos d'Exèrcit republicà, de jove participa activament en el moviment estudiantil contra la dictadura primoderiverista, estudiant de dret i filosofia i lletres a la Universitat de València, és destinat entre d'altres indrets a l'institut de Felanitx (1934-35), on ensenya francès i estableix contactes amb els sectors republicans i socialistes del moment.

En remarca l'autor la seva marginalitat, en la qual roman com a escriptor valencià. Tot i amb això, mai no es dóna per vençut i sempre anima la gent a seguir el camí del compromís i la lluita per una cultura nacional-popular catalana.

El trau com a exemple resistent que anima a continuar lluitant, sense defallença, per la República, la independència i el socialisme.

(CONTINUARÀ)

Cecili Buele i Ramis
Mallorca, setembre 2007

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb