p i c a l s u d

Espai ocupat per qui, amb una mica de seny i no poc ímpetu, pretén contribuir modestament, des de Mallorca estant, a enfortir i consolidar uns Països Catalans lliures i sobirans, cultes i republicans, solidaris amb la resta de pobles del planeta - sobretot amb els del Sud -. A càrrec de: www.cecili.cat

Josep Suàrez comenta ‘El Déu possible’ de Sebastià Mesquida

CIL | 27 Maig, 2006 16:56 | latafanera.cat facebook.com google.com technorati.com

Impressions després d’haver llegit el llibre:


Coberta del llibre de Sebastià Mesquida
comentat per Josep Suàrez
(Foto: Picalsud
)

Estil

No és literari sinó que empra un estil molt racional i repetitiu com si fos una classe en el sentit pedagògic.
Això fa que d’entrada sigui un pèl àrid i difícil de copsar, ja que un hi entra amb una actitud relaxada.
Poc a poc i fins que no arribes a la meitat no te n’adones que és una obra molt profunda i que cal llegir-lo amb una certa cura.
Aquest estil el fa veritablement un llibre d’assaig i no de divulgació.

Missatge

L’objectiu de l’autor és reflexionar sobre el missatge religiós del cristianisme, adreçat a l’home i desemmascarar la història de l’Església com institució, dipositària d’aquest missatge i segrestadora del mateix.

Aquest objectiu l’hi crea al autor unes greus dificultats.
En primer lloc, per l’estament de l’autor ja que a més de pertànyer a la “plataforma” és un “especialista” de la mateixa.
Esquivar aquests esculls, de principi, sembla una empresa impossible.
Però l’autor se’n surt molt bé, mitjançant l’estil usat que, al ser racional, el situa per damunt de la vulgaritat i de la quotidianitat.

Un altre escull és poder arribar al lector defugint el més enllà, el que anomena “l’abisme”.
En concret, el que determina el camp de la teologia.
D’entrar en aquest camp només pots moure’t dins el terreny dels supòsits i per això presenta l’obra amarada de racionalitat ¿Per què diu plataforma i no església” ¿Per què diu especialistes i no capellans i bisbes?
I, al mateix temps, sempre contraposa als seus raonaments un criteri humanista que eleva a la mateixa altura que el del creient.
Aquest punt és molt important i molt novell. Bonhoffer és l’únic autor que jo hagi llegit que li era més fàcil parlar de Déu als no creients que als creients. Aquest potser ha estat el punt que més m’ha sorprès ja que personalment tinc la mateixa idea.

Un altre escull és resituar l’home a la centralitat.
La persona avui és contemplada com un objecte amb el qual es pot comerciar, matar, fer-li passar tota mena de calamitats sense que la societat se’n faci cap problema.
Guerres i fam estan a l’ordre del dia, i aquí no passa res, (pàg. 155) “Ara voldríem afegir que considerem aquest tres moments –trobada, aliança i radical lliurament a l’humà- com el plantejament substancial de la vida de l’home, del que no pot prescindir cap altre plantejament o projecció vital. Aquests tres moments serien com a suports i focus específics que necessàriament han de ser pertot, una espècie de “transcendentals”, si volem, inseparables de l’enfocament humà de les coses”.
Més clar no es pot dir.

Tot això, és el que de moment puc dir d’una primera lectura, d’un llibre que m’obliga a torna’l a llegir.
Per altra part, dir que restaré a l’aguait del camí que prengui aquesta “criatura”, ja que un llibre quan et surt de les mans mai pots predir el que succeirà; ja que estic segur que a certs sectors els preocuparà; en canvi, a altres, serà com a pluja d’estiu.

El meu agraïment a Sebastià Mesquida.

Josep Suàrez Riera

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb