p i c a l s u d

Espai ocupat per qui, amb una mica de seny i no poc ímpetu, pretén contribuir modestament, des de Mallorca estant, a enfortir i consolidar uns Països Catalans lliures i sobirans, cultes i republicans, solidaris amb la resta de pobles del planeta - sobretot amb els del Sud -. A càrrec de: www.cecili.cat

Suport de Mallorca al procés de pau a Euskal Herria

CIL | 28 Maig, 2006 15:28 | latafanera.cat facebook.com google.com technorati.com

El procés de pau iniciat al País Basc amb l'anunci de l'alto el foc per part de l'organització armada ETA ha provocat la constitució de plataformes de suport arreu de l'estat espanyol.

També a Mallorca s'organitzen actes encaminats a donar suport a Ahotsak. Veus de dones basques per la pau, aquest grup de dones basques de gairebé tot l'espectre ideològic que el passat 8 d'abril van subscriure un document per "blindar" el procés de pau a Euskadi.

S'ha organitzat un concert a l'església de Sant Felip Neri, de Palma, diumenge 28 de maig, a les 19:30 h com a mostra de suport cívic a aquesta iniciativa cívica

Es tracta d'un concert organitzat per la Plataforma per la Democràcia i la Globalització Social amb el suport de la Plataforma de dones per la igualtat, amb el lema "País Basc, camí a l'esperança".

Intervé l'Orquestra de cambra "Aula 98" dirigida per Joana Maria Coll amb la violinista solista Marga Navarro i amb el violinista solita Ricardo Duato, interpretant obres de:
- G.F. Händel: Obertura de l'òpera 'Berenaice'
- F.J. Haydn: Concert per violí i orquestra en Sol M
- S. Barber: Adàgio per a cordes, opus 11
- F. Mendelssohn: Simfonia nº 9 en Do M (1r moviment)
- G. Puccini: Crisantemi
- B. Bartók: Danses romaneses


Orquestra de Cambra Aula'98,
actuant a l'església de Sant Felip Neri, de Palma

(Foto: Picalsud)

Com arreu dels Països Catalans, on es constitueixen plataformes de suport a iniciatives pacificadores que es prenen en aquest àmbit d'actuació social, política, cultural i de convivència cívica, reclamant-hi un major respecte pels drets humans individuals i col·lectius.

Al Principat de Catalunya la nova plataforma es denomina Dones Catalanes per Ahotsak, i fa un acte públic al Teatre Lliure de Barcelona, on participen integrants d'aquest grup de dones de tots els partits, excepte el PP i el PSN.

Dones de l'àmbit polític, social i sindical català creen una plataforma de suport a Ahotsak per contribuir al treball que desenvolupa a favor de la pacificació a Euskadi.
Dones Catalanes per Ahotsak mostra la seva adhesió al document que les dones basques van presentar en un acte fet a Sant Sebastià el 8 d'abril, en el qual s'aposta per convertir en "irreversible" el procés de pau i es reclama el respecte pel que decideixin els bascos, fins i tot si es tracta d'un canvi de marc jurídic.

A l'acte organitzat a Barcelona hi estan representades unes 40 institucions i 400 dones a nivell individual. A més, s'ha explicat que hi ha membres de tots els partits catalans excepte el PP, encara que les seves militants també hi han estat convidades.

Les impulsores de Ahotsak. Veus de dones basques per la pau són Gemma Zabaleta (PSE-EE), Jone Goirizelaia (Batasuna), Gema González de Txabarri (PNB), Nekane Alzelai (EA), Kontxi Bilbao (EB), Ainhoa Aznarez, Itziar Gomez i Aintzane Ezenarro.

Ahotsak. Veus de dones basques per la pau fa presentacions públiques del seu document a l'Estat espanyol, després d'haver rebut invitacions per acudir a diferents llocs amb la finalitat de donar a conèixer la seva iniciativa.
Després de fer-ho a Catalunya, acudeix a Madrid i Navarra, així com la localitat bascofrancesa de Baiona i al Parlament Europeu.

Dones fent-se espais!

D'ALTRES FOTOS DE L'ACTE

Josep Suàrez comenta ‘El Déu possible’ de Sebastià Mesquida

CIL | 27 Maig, 2006 16:56 | latafanera.cat facebook.com google.com technorati.com

Impressions després d’haver llegit el llibre:


Coberta del llibre de Sebastià Mesquida
comentat per Josep Suàrez
(Foto: Picalsud
)

Estil

No és literari sinó que empra un estil molt racional i repetitiu com si fos una classe en el sentit pedagògic.
Això fa que d’entrada sigui un pèl àrid i difícil de copsar, ja que un hi entra amb una actitud relaxada.
Poc a poc i fins que no arribes a la meitat no te n’adones que és una obra molt profunda i que cal llegir-lo amb una certa cura.
Aquest estil el fa veritablement un llibre d’assaig i no de divulgació.

Missatge

L’objectiu de l’autor és reflexionar sobre el missatge religiós del cristianisme, adreçat a l’home i desemmascarar la història de l’Església com institució, dipositària d’aquest missatge i segrestadora del mateix.

Aquest objectiu l’hi crea al autor unes greus dificultats.
En primer lloc, per l’estament de l’autor ja que a més de pertànyer a la “plataforma” és un “especialista” de la mateixa.
Esquivar aquests esculls, de principi, sembla una empresa impossible.
Però l’autor se’n surt molt bé, mitjançant l’estil usat que, al ser racional, el situa per damunt de la vulgaritat i de la quotidianitat.

Un altre escull és poder arribar al lector defugint el més enllà, el que anomena “l’abisme”.
En concret, el que determina el camp de la teologia.
D’entrar en aquest camp només pots moure’t dins el terreny dels supòsits i per això presenta l’obra amarada de racionalitat ¿Per què diu plataforma i no església” ¿Per què diu especialistes i no capellans i bisbes?
I, al mateix temps, sempre contraposa als seus raonaments un criteri humanista que eleva a la mateixa altura que el del creient.
Aquest punt és molt important i molt novell. Bonhoffer és l’únic autor que jo hagi llegit que li era més fàcil parlar de Déu als no creients que als creients. Aquest potser ha estat el punt que més m’ha sorprès ja que personalment tinc la mateixa idea.

Un altre escull és resituar l’home a la centralitat.
La persona avui és contemplada com un objecte amb el qual es pot comerciar, matar, fer-li passar tota mena de calamitats sense que la societat se’n faci cap problema.
Guerres i fam estan a l’ordre del dia, i aquí no passa res, (pàg. 155) “Ara voldríem afegir que considerem aquest tres moments –trobada, aliança i radical lliurament a l’humà- com el plantejament substancial de la vida de l’home, del que no pot prescindir cap altre plantejament o projecció vital. Aquests tres moments serien com a suports i focus específics que necessàriament han de ser pertot, una espècie de “transcendentals”, si volem, inseparables de l’enfocament humà de les coses”.
Més clar no es pot dir.

Tot això, és el que de moment puc dir d’una primera lectura, d’un llibre que m’obliga a torna’l a llegir.
Per altra part, dir que restaré a l’aguait del camí que prengui aquesta “criatura”, ja que un llibre quan et surt de les mans mai pots predir el que succeirà; ja que estic segur que a certs sectors els preocuparà; en canvi, a altres, serà com a pluja d’estiu.

El meu agraïment a Sebastià Mesquida.

Josep Suàrez Riera

El Déu possible, llibre de Sebastià Mesquida (III)

CIL | 23 Maig, 2006 09:28 | latafanera.cat facebook.com google.com technorati.com

Literatura, teologia i antropologia conformen una trilogia que, cada cop més, interessa la gent d’avui dia. Sobretot si viu i/o resideix i/o treballa en ciutats grans.

A diferència d'àmbits rurals tradicionals, on pràcticament tot estava perfectament marcat de bon principi, certs intel•lectuals que treballen avui dia el camp de l'antropologia proposen qualificar la vida quotidiana que es desplega a les grans ciutats com una autèntica coreografia humana, la més perfecta coreografia que hom pugui imaginar-se.


Detall del grafiti reproduït a la coberta
del llibre 'El Déu possible', de Sebastià Mesquida

(Foto: Picalsud)

Fruit de l'assaig constant i diari de viure en societat, cada dia, en cada moment i a cada racó de les grans ciutats modernes, s'hi reprodueix, segons aquest corrent de l’antropologia més punyent, el ballet-espectacle més creatiu i meravellós que hom pugui imaginar-se.

Res no s'hi dóna a l’atzar. Tot hi està molt ben estudiat i detallat i s’hi produeix de manera força ordenada, fins quan sembla que duu la marca d'un cert caos.
Com pot ser el cas d'una intervenció de la policia, amb càrregues d’antidisturbis incloses, per exemple;
o la presència sonora i cridanera d'ambulàncies o de vehicles de les forces de l’ordre públic que –de manera tan magistral, elegant i ordenada- col•loquen a un racó de l’escenari la resta d’actors i actrius que s’hi belluguen;
o l’activitat desplegada, de nit i de dia, per les brigades municipals de la neteja pública...

Qualsevol detall hi està perfectament ben calculat, perquè tot plegat resulti l’espectacle més pur i bell, la dansa i el ballet més espectacular de tots.

Des d'aquesta perspectiva antropològica que dóna un significat insondable al que és i representa la dansa, -i, amb aquesta, el ball, el moviment corporal, la presència física entre els sers humans del segle XXI, els cossos humans-, conceptes tan clàssics com l'espai o el temps, tradicionalment entesos com a continents immòbils, intocables, immutables o impertorbables, hi són percebuts en una altra dimensió, hi són valorats de forma ben distinta, hi són entesos d’una altra manera.

Cada figura humana que es mou en el temps i en l'espai urbà del segle XXI, segons aquests antropòlegs, no solament hi representa el seu paper, sinó que fa que l'espai i el temps permutin, canviïn el ritme que els imposa la presència humana activa i creadora.

Amb la lectura del llibre ’El Déu possible’, em sembla que, en un sentit semblant, es pot dir que Sebastià Mesquida, quan es posa a analitzar conceptes tan complexos com la història, d'alguna manera també fa part d'aquesta concepció antropològica. Ell sabrà fins a quin punt. Però a mi m’ho sembla.

En un determinat moment afirma: 'el que tenim no és una simple successió de fets, sinó un veritable procés en marxa amb molts d'aspectes interdependents” (pàg. 75).
En la perspectiva religiosa, la fe, que espontàniament i per naturalesa inclou una mena de responsabilitat històrica radical, arrela en una història que simultàniament fan Déu i l'home (pàg. 75).

És amb l'anàlisi d'aquest fet, que Sebastià Mesquida entra de ple en la tercera part del llibre. Ell, en fer-ho, com a bon filòsof i millor teòleg escolàstic, d'una banda, prepara la persona que l'ha de llegir i li assenyala per endavant aquells punts més immediats que hi han de ser tractats, per tal d'ajudar-la a seguir-hi lògicament l'exposició (p. 63-64).

Tot seguit, emperò, com fa també en altres indrets del llibre, realitza una breu repassada d'allò que hi ha exposat, i hi fa una espècie de recordatori-resum que contribueix a refermar i lligar allò que ha estat llegit.

D’aquesta manera esdevé bon pedagog, procurant donar facilitats al cervell lector perquè enregistri més còmodament les dades que s'hi van acumulant al llarg del procés de lectura que s’ha engegat de forma voluntària.

És en aquesta tercera part del llibre on Sebastià reitera allò que constitueix, segons el meu parer, la medul•la òssia de la seva exposició, amb els tres vèrtexs que hi despunten:

a) els temps moderns no ens permeten d'oblidar la història;
b) les tradicions cristianes consideren la història com l'escenari on pren cos l'actuació dels homes i la de Déu; però
c) aquestes mateixes esglésies, de fet, mantenen i es mantenen al marge de la història...

Em complau ben molt poder presentar en públic, juntament amb Jaume Santandreu, aquest llibre de Sebastià Mesquida i Sureda, que duu per títol ‘El Déu possible’. Ho feim dimarts, dia 6 de juny, al Centre de Cultura de sa Nostra, a Palma, a les 20:00 hores.

Cecili Buele i Ramis
Mallorca

Acampallengua 2006 a Esporles

CIL | 20 Maig, 2006 21:21 | latafanera.cat facebook.com google.com technorati.com

A Esporles, dissabte, 20 de maig, s'inicia l'Acampallengua d'enguany que, com sempre, aconsegueix d'arreplegar-hi desenes de milers de joves amb ganes de defensar la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears i Pitiüses, que ens agermana amb tota la gent que viu a qualsevol indret dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer.


Milers de tendes, de tot tamany i color
queden plantades a Esporles durant l'Acampallengua 2006

(Foto: Picalsud)

Un programa ben atapeït d'activitats diverses mantenen tota aquesta gent ben engrescada durant dos dies seguits, al peu de les muntanyes de Maris Stella.

No solament a la zona d'acampada, als terrenys extensos on queden plantades milers de tendes de campanya on s'allotgen joves que hi arriben de totes les contrades del país.

També al cercaviles pels carrers i places d'Esporles, als jocs i activitats d'entreteniment, als concert de música diversa, als passejos, les conferències i xerrades, els tallers, els debats, les assemblees, el sopar de torrada i ballada, el concert, el gran concert de rock...

Tot contribueix a fer que la gent jove de Mallorca s'uneixi en la defensa de l'única llengua pròpia de les Illes, la llengua catalana, tan poc protegida pels estaments i institucions oficials i tan necessitada de suport i d'estímuls que contribueixin a difondre'n l'ús i la pràctica quotidiana.

La llengua catalana planta la tenda a la vila d'Esporles i, d'aquí, s'escampa pertot arreu dels Països Catalans, precisament quan es compleixen 20 anys de la promulgació de la Llei de normalització lingüística i del segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

Quan fa cent anys, també, que un mallorquí -Mn. Antoni M. Alcover- presidia el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat a la ciutat de Barcelona.

D'altres fotos d'Acampallengua

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb